Havia de prendre varies decisions en poc temps i això l’espantava, no l’espantava tant el fet de prendre-les sinó el fet que fossin totes juntes i en tant poc temps de marge per a la resolució de totes elles.
Però aquest fet no havia succeït tot alhora envà, havia estat així perquè era ara el moment en què les havia de prendre, als 25, en una època poc bona (que això ja significava alguna cosa), en una època en la què calia decidir… era un senyal, era la llum del far la que li feia llampurnetes cap a un nou camí. Per tant, s’havia d’arriscar, ho havia de provar i ella notava que havia de ser ara, per tot això, i perquè alguna cosa la tornava a il·lusionar i altre vegada tornava a tenir nous objectius a assolir en el seu camí.
Espantar-se i dubtar sol ser sinònim de donar importància a allò que estàs a punt de fer. Molts ho veuen com quelcom dolent que et paralitza, jo prefereixo pensar que només és un símptoma que el procés d'avançar en el camí va bé.
ResponEliminaJo començo a pensar que també és així, que el procés en el que avança, a la fi, comença a anar bé...
ResponElimina